L’alboka és un instrument de vent típic del País Basc. Utilitzat tradicionalment en zones rurals i derivat de l’àrab “al-Buq” (la banya), té uns orígens poc clars. Per les primeres referències que es tenen, s’especula que podria tenir un origen asiàtic i haver arribat amb la conquesta omeia d’Hispània a l’edat mitjana.
Té una morfologia molt curiosa, amb un cos de fusta per on s’agafa, dos tubs sonors, una banya d’amplificació del so i una embocadura de fusta on s’hi disposen dues canyes simples. Un dels punts curiosos de l’instrument és el fet que els dos tubs sonors fan a l’uníson algunes notes (de La a Re) però el tub esquerre pot fer dues o tres notes més (mi a sol) i per tant, permet certes combinacions i possibilitats polifòniques.
Val a dir que aquesta disposició de dos tubs sonors a l’uníson, amb pavelló d’amplificació fet de banya, el trobem també en algunes cornamuses nord africanes com el mezwed tunisià. No és l’únic exemplar de la seva espècie, ja que trobem el mateix instrument en algun altre lloc (gaita serrana, a la serra madrilenya).
El so és similar al d’una cornamusa i en comparteix el so continu, ja que una de les tècniques pròpies de l’alboka és la respiració contínua o circular, que permet bufar mentre es respira, fet que permet generar un so ininterromput.
Tot i que va patir un retrocés important, moment en que va quedar relegada en zones molt determinades, en l’actualitat hi ha tot un seguit d’albokaris i lutiers que l’estan tornant a l’espai que li pertoca (Ibon Koteron, Alan Griffin…).
Els Berros de la Cort, veiem en l’alboka un instrument atàvic, salvatge i amb una contundència difícil de superar, que per tessitura i tipologia de so, empasta a la perfecció amb gralles, tarotes i tota la resta d’instruments que utilitzem. Els Berros de la Cort utilitzem una alboka construïda per Osses, lutier del poble d’Otazu (Araba).
