La viola de roda, anomenada també zanfona, hurdy–gurdy, drehleier… depenent de la geografia, és un instrument molt estès en el mon de la música tradicional i popular de tota Europa. Amb els seus orígens al voltant del s. IX, va començar essent tan grossa que s’havia de tocar entre dos músics (organistrum). Posteriorment, les mides es van adequar a ser tocada per un sol músic.
Inicialment la seva construcció era força simple, mentre que actualment es pot considerar un instrument d’alta complexitat tècnica per l’alta quantitat de cordes que treballen amb funcions diferents, fet que provoca una sèrie altíssima de petites peces i de tensions entre totes les parts de l’instrument.
Amb els anys, ha passat de ser un instrument propi de la música culta a ser considerat un instrument propi de joglars, captaires i cecs (s. XVI), per no ser apte per tocar certs tipus de música. Trobem moments també (s. XVIII) en que se l’ha considerada prou important com per amenitzar vetllades a la cort de Lluís XIV de França. Molts compositors destacats (Chédeville, Hotterre…) han creat peces de música culta per a viola de roda. Tot i aquest auge durant el Barroc, i desplaçada per instruments com el violí, viola, contrabaix… mica en mica s’ha anat incorporant en el grup d’instruments propis de la música popular.
Morfològicament difereix molt de qualsevol altre instrument, cosa que li confereix un atractiu especial. Hi ha molts tipus de viola, però Els Berros de la Cort utilitzem el model de cos en forma de llaüt. Dins d’aquest cos, hi discorre un eix que, a través d’una manovella, acciona una roda. Aquesta, imitant l’arquet d’un violí, frega unes cordes encotonades i les fa sonar. Com que el moviment és circular, el so pot ser infinit. Les cordes son polsades per un complex sistema d’espasetes que s’accionen a través d’un teclat, similar al del piano.
Aquestes cordes que sonen, poden ser cantores (metàl·liques, fan la melodia), bordons (metàl·liques i tripa, fan un so continu) o mosques/trompetes (tripa, fan el ritme). Hi ha a més, unes quantes cordes a l’aire, que sonen per simpatia. Aquesta alta quantitat de cordes fent tantes funcions diferents, la dota d’una versatilitat excepcional. És el sintetitzador de la música tradicional, l’instrument total.
Depenent del constructor, les violes tenen més o menys innovacions tècniques que les fa aptes per tocar tot tipus de música (palanques per canviar de to, rodes de resina, clavillers, cossos de mides diferents, micròfons repartits per l’interior del cos…).
Actualment trobem la viola en multitud de formacions musicals, tant de folk com combinada amb altres instruments moderns. L’entrada de la viola de roda a Els Berros de la Cort ha generat noves possibilitats expressives en molts camps: baixos, timbres generats per corda fregada o pinçaments de cordes, nous conceptes del ritme a través de les mosques… Aquestes aportacions són crucials a l’hora de definir el so que el grup aconsegueix. La viola utilitzada als Berros de la Cort, és del lutier Sedo García (http://www.sedoluthier.com), de Vilert.
